www.aeigxaloc.org

Benvinguts i benvingudes!

Avui estrenem aquest projecte.



Una idea dels caps, però un projecte de tots. Amb la intenció de reobrir la revista que antany publicava l’Agrupament Xaloc regularment, hem creat aquest bloc.



Aquí podeu escriure tots i totes, grans i petits, castors, daines, ràngers, caravel·les o trucaires, pares i mares, familiars diversos, només heu de quelcom per compartir, un text, un conte, una opinió, una excursió o viatge, unes imatges o fins i tot un dibuix o tira còmica.



Animeu-vos!



Fem d’aquest bloc un espai de tots, un espai viu.



Aires del Xaloc



16 de març 2011

Ells i elles juguen, tu aprens.

Com cada any els caps més nous estem realitzant Foca 1, la primera formació de caps organitzada des de demarcació, en la qual aprofundim en el funcionament, la metodologia escolta, el seu mètode educatiu per projectes i alhora tenim la oportunitat de conèixer caps d’altres agrupaments i així compartir vivències i coneixements mentre creixem com a persones i aprenem a ser crítics i constructius.
Un dels punts claus d’aquesta formació és poder realitzar un projecte tots junts, seguint totes les fases adients, tal i com ho faríem amb els nens i les nenes.
Així que primer de tot havíem de decidir quins objectius volíem perseguir amb el projecte i finalment quin seria aquest projecte.

Enguany Foca està dividida en dos torns, ja que som molts els caps que hi participem i el que llegiran seguidament és un breu resum de l’experiència del Torn Negre en el seu projecte de servei a la societat:

Després d’un debat intens que es va allargar i va finalitzar més tard del previst els focaires del Torn Negre vam decidir el projecte, el que volíem que fos el nostre projecte de Foca 1. Havíem decidit fer un servei a la societat, però quin? Després de mil idees, la que va anar agafant força fou la de dur a terme un seguit d’activitats en un centre de discapacitats, seguint les indicacions i correccions dels professionals en el tema.

El projecte s’anomenaria: “Ells i elles juguen, Tu aprens”.

Van sorgir molts dubtes sobre si seria possible realitzar-lo, si gaudiríem fent-lo i finalment vam arribar a la conclusió que el cau era el lloc, l’espai per a volar, per a somiar, per anar a la lluna, per a fer realitat el que volguéssim, i per això ens havíem de llançar a la piscina cap al que pogués ser. Va ser al pont de Desembre (segon cap de setmana de la formació i el més llarg) quan vàrem consensuar el nostre projecte i ens vàrem dividir en petits grups de treball, anomenats comissions, i durant els següents mesos aquestes comissions van anar fent les seves feines; la d’entitat va trobar el centre i va fer de pont de contacte entre aquest i les altres comissions, els racons van preparar les seves activitats i les van anar modificant segons les indicacions, la de l’eix va pensar el tema i com funcionaria al llarg de les activitat i els d’organització van fer de punt de contacte entre totes les comissions.
Per fi arribà el dia, el 19 de febrer, mentre tota la demarcació posava ull al Lip dub que es realitzaria a la part alta de Tarragona (projecte de Foca 1 del Torn Blanc)els focaires del Gent de Mar, del Xaloc, del Fent Camí, del Gelsto, del Ixent, del Ben enllà, l’Estornell, Misericòrdia, Alverna, Mare de Déu de la Mercè, Bisbe Borràs i els formador, tots i totes del Torn Negres, nerviosos, ens vam dirigir al centre La Marinada. Crèiem que sabíem amb el que ens trobaríem, ens havien informat que els residents d’aquell centre eren persones amb una edat mental d’entre 2 i 3 anys i amb algun altre trastorn. I jo personalment no esperava rebre gaire resposta d’ells i elles.

Quatre últims tocs d’organització i a jugar. Ho vam iniciar tot amb un eix d’animació, com ja estem acostumats a fer al cau, per a motivar, per a embolcallar d’il·lusió qualsevol fet, començava la que vam anomenar Festa Foca.

Ells i elles van començar a entrar dirigits per les seves cuidadores. En un primer moment vam quedar tots garratibats sense saber què dir, què fer, com reaccionar, allò ens trasbalsava a tots i a totes. Però al cap d’una estona curta ja ens vam activar, l’eix començà, unes persones havien vingut del passat per un error!!! Els nois i noies havien d’ajuntar les peces de la màquina per a poder-la arreglar. Començà el joc. Es van dividir en 4 grups, que havien de passar pels 4 racons que havíem preparat. El taller record, on havien d’estampar les seves mans amb pintura en un mural. Dos racons de danses, quin fart de cantar i ballar! I el racó dels jocs, on un dau t’indicava quin joc realitzaries, amb el màgic “paracaigudes” i el telèfon, on s’havien de passar una paraula, però per les seves respectives discapacitats això era impossible, enlloc de passar-se paraules, es van començar a passar petons.

Ens vam anar relaxant i vam començar a veure a l’Antonio, al Josep, al Joan, a la Mercè, a les persones que són cada un d’ells. Al principi l’impacte només et deixa veure les seves discapacitats i t’envaeix una mena de por, però a poc a poc vam agafar “carinyu” a aquelles persones.

Cada grup ja tenia una peça i calia ajuntar-les per a arreglar la màquina del temps i fer tornar els personatges que s’havien perdut en el nostre present. Així, una persona de cada grup va sortir amb la peça i amb un gran rebombori i aplaudiments la màquina es va arreglar i els personatges van tornar al passat. Per a acabar, vam fer un bon berenar plegats.

Un cop acabat el berenar ells van començar a marxar i ens vam quedar tots els focaires a la sala, una mica cadascú al seu aire, felicitant-nos per com havia sortit, compartint l’experiència i per a desfermar tots aquells sentiments vam fer unes danses junts, havíem rebut molta més resposta de la que esperàvem, espectacular.

Com a experiència personal diré, que no canviaria aquest projecte per cap altre, que em va impactar molt i m’enduc el somriure i els aplaudiments d’aquelles persones, aplaudiments no només cap el que veien si no per tot, cada cosa que fèiem, que feien, es mereixia un bon aplaudiment.

Potser no entenien ben bé què passava allà, però van notar que era una festa, un dia diferent i amb persones diferents. Una de les noies que havia participat en la festa foca, la més espavilada de totes, li va dir a la directora del centre: “Estos chicos que vuelvan”. Així doncs vam poder posar el nostre granet de sorra per a fer la vida d’aquestes persones una mica més feliç, perquè al cap i a la fi el que volem tots i totes és ser feliços, dins del que tenim i tots tenim les nostres discapacitats i les nostres capacitats, major o menors.

I per acabar agrair un altre cop al centre La Marinada per permetre’ns viure aquesta gran experiència.










25 de gen. 2011

Descobrint persones: la Montserrat de Cornudella



El Dijous Sant d'ara fa quatre anys, en una formació del títol de director -Formiga II-, ens van enviar a un petit grup a fer una descoberta a Cornudella de Montsant. Només teníem una consigna: heu de ser a les 19h davant l'església de Cornudella de Montsant, allà us estarà esperant la Montserrat que sortirà de missa aquella hora. Érem cinc persones d'arreu de Catalunya -Cassà de la Selva, Tàrrega, Igualada, Barcelona i Tarragona- que ens disposàvem a passar una nit amb ella. Sabíem que la resta de grups havia anat a visitar entitats i agrupacions amb un marcat esperit de canvi, nosaltres en canvi havíem de descobrir una persona. D'entrada ja vam veure que no seria una descoberta qualsevol.

Vam arribar aviat, una mica marejats després de tantes corbes, doncs veníem d'Alforja. Vam anar a fer un cafè al bar del davant de l'església mentre esperàvem que es fes l'hora de trobar-la. Ens vam llegir la introducció a la descoberta -pre-descoberta- que ens explicava qui era la Montserrat i ens proposava unes qüestions per preguntar-li. La biografia que llegírem ens va despertar moltes preguntes, deia que vivia sola i que només feia un any que tenia electricitat. L'edat era quelcom també a destacar, tenia 65 anys! Realment no esperàvem algú tan gran. Els prejudicis però van durar poc, de fet, només van arribar al moment de conèixer-la.

A les 19h sortírem fora, volíem ser puntuals. Una senyora gran ens esperava a la porta de l'església amb un somriure a la cara. En veure'ns va fer un bot d'alegria i va aixecar la mà saludant-nos efusivament, tot dient "Hola nois!". Ens vam acostar on era, una mica avergonyits i sense saber gaire què dir-li. Ens va venir a trobar i ens va fer una abraçada a cadascú. Hem d'admetre que no vam saber gaire com respondre davant d'una abraçada tan forta només d'entrada, però és que la Montserrat és així. Estava molt contenta de que estiguéssim allà, i nosaltres de ser-hi. Desprenia una vitalitat i unes ganes de viure que molts de nosaltres vam envejar i anhelar.

Un cop trobats vam disposar-nos a anar a casa seva. Li vam dir que anàvem amb cotxe i que faríem viatges perquè junts no hi cabíem. S'hi va negar amb rotunditat, va dir que podíem aprofitar el viatge si ens apretàvem. Ho va dir tan convençuda que cap de nosaltres va gosar contradir-la. Una de les noies del grup li va cedir el lloc de copilot però no li va acceptar, dient-li que volia pujar darrera que no volia molestar. Vam anar pujant al cotxe, cadascú allà on havia pujat a la vinguda. I és clar, no hi havia lloc per la Montserrat. Ens va dir que no patíssim que ja s'hi posava, així que en un tres i no res va fer un salt i es va posar a la falda del noi d'Igualada. Aquest es va quedar molt sobtat, no sabia gaire que dir i la seva cara no podia estar més vermella.

El trajecte fins a casa seva, l'ermita de Sant Joan del Codolar, es va fer curt. No ens parava de fer preguntes sobre a què ens dedicàvem i què fèiem. En arribar ens va ensenyar on vivia, una sala amb una taula i un Camping Gas i una petita habitació amb un matalàs a terra. Ens vam mirar estranyats buscant on era l'espai per posar-nos, fins que ens va dir que dormiríem tots a terra els uns al costat dels altres! De nou vèiem que no era una descoberta qualsevol.

Vam passar la nit jugant a jocs que portàvem preparats, fent-li preguntes a la Montserrat sobre per què havia deixat de ser una monja de les rodalies de Barcelona per viure sola al mig de la muntanya. Ens va confessar que el seu dia a dia no li permetia estar per allò que considerava realment important. Creia que el servei que ella havia de fer era estar sola a la muntanya i ajudar a qui l'anés a buscar. Així mateix ens ensenyà com es guanyava la vida, fent espelmes i punts de llibre amb flors premsades que troba per la muntanya. Se'ns va fer tard ràpidament i ens vam anar al llit.

A les 8h del matí ens vam llevar, la Montserrat ja estava desperta. Ens va dir que es llevava cada dia aviat per poder fer laudes a primera hora. A més ja ens havia preparat l'esmorzar. Ens vam fer les motxilles i vam baixar a esmorzar, mentre aprofitàvem per fer-li més preguntes sobre la seva vida que ens havien sortit durant la nit. No ens deixava de sorprendre que algú volgués deixar-ho tot per viure austerament al servei de les persones. Se'ns va fer tard i vam haver de marxar. No sense la promesa de tornar amb més persones que poguessin gaudir del testimoni d'aquesta persona tan espectacular.

A principis del curs següent vam haver d'organitzar des del cau una sortida de caps, i com no, vam anar a conèixer a la Montserrat. Tots els caps en vam quedar enamorats. Això sí, li vam regalar la samarreta del 25è aniversari i un fulard de recordatori. Des de llavors són vàries les branques que han anat a fer la descoberta d'aquesta persona tan impressionant, que sorprèn a petits i grans per l'energia, l'alegria i les ganes de viure que emana.

Ahir el Diari de Tarragona en va fer un article que us adjuntem tot seguit. Estem contents de que el testimoni d'una persona donada als altres pugui ser explicada com a exemple a tothom. Des d'aquí, Montserrat, moltes gràcies!

Salvador Grané

Cap de l'agrupament




Cliqueu sobre la imatge per ampliar.




Benvinguts i benvingudes!

Avui estrenem aquest projecte. Una idea dels caps, però un projecte de tots. Amb la intenció de reobrir la revista que antany publicava l’Agrupament Xaloc regularment, hem creat aquest bloc. Aquí podeu escriure tots i totes, grans i petits, castors, daines, ràngers, caravel·les o trucaires, pares i mares, familiars diversos, només heu de quelcom per compartir, un text, un conte, una opinió, una excursió o viatge, unes imatges o fins i tot un dibuix o tira còmica.

Animeu-vos! Fem d’aquest bloc un espai de tots, un espai viu.

Aires del Xaloc