El Dijous Sant d'ara fa quatre anys, en una formació del títol de director -Formiga II-, ens van enviar a un petit grup a fer una descoberta a Cornudella de Montsant. Només teníem una consigna: heu de ser a les 19h davant l'església de Cornudella de Montsant, allà us estarà esperant la Montserrat que sortirà de missa aquella hora. Érem cinc persones d'arreu de Catalunya -Cassà de la Selva, Tàrrega, Igualada, Barcelona i Tarragona- que ens disposàvem a passar una nit amb ella. Sabíem que la resta de grups havia anat a visitar entitats i agrupacions amb un marcat esperit de canvi, nosaltres en canvi havíem de descobrir una persona. D'entrada ja vam veure que no seria una descoberta qualsevol.
Vam arribar aviat, una mica marejats després de tantes corbes, doncs veníem d'Alforja. Vam anar a fer un cafè al bar del davant de l'església mentre esperàvem que es fes l'hora de trobar-la. Ens vam llegir la introducció a la descoberta -pre-descoberta- que ens explicava qui era la Montserrat i ens proposava unes qüestions per preguntar-li. La biografia que llegírem ens va despertar moltes preguntes, deia que vivia sola i que només feia un any que tenia electricitat. L'edat era quelcom també a destacar, tenia 65 anys! Realment no esperàvem algú tan gran. Els prejudicis però van durar poc, de fet, només van arribar al moment de conèixer-la.
A les 19h sortírem fora, volíem ser puntuals. Una senyora gran ens esperava a la porta de l'església amb un somriure a la cara. En veure'ns va fer un bot d'alegria i va aixecar la mà saludant-nos efusivament, tot dient "Hola nois!". Ens vam acostar on era, una mica avergonyits i sense saber gaire què dir-li. Ens va venir a trobar i ens va fer una abraçada a cadascú. Hem d'admetre que no vam saber gaire com respondre davant d'una abraçada tan forta només d'entrada, però és que la Montserrat és així. Estava molt contenta de que estiguéssim allà, i nosaltres de ser-hi. Desprenia una vitalitat i unes ganes de viure que molts de nosaltres vam envejar i anhelar.
Un cop trobats vam disposar-nos a anar a casa seva. Li vam dir que anàvem amb cotxe i que faríem viatges perquè junts no hi cabíem. S'hi va negar amb rotunditat, va dir que podíem aprofitar el viatge si ens apretàvem. Ho va dir tan convençuda que cap de nosaltres va gosar contradir-la. Una de les noies del grup li va cedir el lloc de copilot però no li va acceptar, dient-li que volia pujar darrera que no volia molestar. Vam anar pujant al cotxe, cadascú allà on havia pujat a la vinguda. I és clar, no hi havia lloc per la Montserrat. Ens va dir que no patíssim que ja s'hi posava, així que en un tres i no res va fer un salt i es va posar a la falda del noi d'Igualada. Aquest es va quedar molt sobtat, no sabia gaire que dir i la seva cara no podia estar més vermella.
El trajecte fins a casa seva, l'ermita de Sant Joan del Codolar, es va fer curt. No ens parava de fer preguntes sobre a què ens dedicàvem i què fèiem. En arribar ens va ensenyar on vivia, una sala amb una taula i un Camping Gas i una petita habitació amb un matalàs a terra. Ens vam mirar estranyats buscant on era l'espai per posar-nos, fins que ens va dir que dormiríem tots a terra els uns al costat dels altres! De nou vèiem que no era una descoberta qualsevol.
Vam passar la nit jugant a jocs que portàvem preparats, fent-li preguntes a la Montserrat sobre per què havia deixat de ser una monja de les rodalies de Barcelona per viure sola al mig de la muntanya. Ens va confessar que el seu dia a dia no li permetia estar per allò que considerava realment important. Creia que el servei que ella havia de fer era estar sola a la muntanya i ajudar a qui l'anés a buscar. Així mateix ens ensenyà com es guanyava la vida, fent espelmes i punts de llibre amb flors premsades que troba per la muntanya. Se'ns va fer tard ràpidament i ens vam anar al llit.
A les 8h del matí ens vam llevar, la Montserrat ja estava desperta. Ens va dir que es llevava cada dia aviat per poder fer laudes a primera hora. A més ja ens havia preparat l'esmorzar. Ens vam fer les motxilles i vam baixar a esmorzar, mentre aprofitàvem per fer-li més preguntes sobre la seva vida que ens havien sortit durant la nit. No ens deixava de sorprendre que algú volgués deixar-ho tot per viure austerament al servei de les persones. Se'ns va fer tard i vam haver de marxar. No sense la promesa de tornar amb més persones que poguessin gaudir del testimoni d'aquesta persona tan espectacular.
A principis del curs següent vam haver d'organitzar des del cau una sortida de caps, i com no, vam anar a conèixer a la Montserrat. Tots els caps en vam quedar enamorats. Això sí, li vam regalar la samarreta del 25è aniversari i un fulard de recordatori. Des de llavors són vàries les branques que han anat a fer la descoberta d'aquesta persona tan impressionant, que sorprèn a petits i grans per l'energia, l'alegria i les ganes de viure que emana.
Ahir el Diari de Tarragona en va fer un article que us adjuntem tot seguit. Estem contents de que el testimoni d'una persona donada als altres pugui ser explicada com a exemple a tothom. Des d'aquí, Montserrat, moltes gràcies!
Vam arribar aviat, una mica marejats després de tantes corbes, doncs veníem d'Alforja. Vam anar a fer un cafè al bar del davant de l'església mentre esperàvem que es fes l'hora de trobar-la. Ens vam llegir la introducció a la descoberta -pre-descoberta- que ens explicava qui era la Montserrat i ens proposava unes qüestions per preguntar-li. La biografia que llegírem ens va despertar moltes preguntes, deia que vivia sola i que només feia un any que tenia electricitat. L'edat era quelcom també a destacar, tenia 65 anys! Realment no esperàvem algú tan gran. Els prejudicis però van durar poc, de fet, només van arribar al moment de conèixer-la.
A les 19h sortírem fora, volíem ser puntuals. Una senyora gran ens esperava a la porta de l'església amb un somriure a la cara. En veure'ns va fer un bot d'alegria i va aixecar la mà saludant-nos efusivament, tot dient "Hola nois!". Ens vam acostar on era, una mica avergonyits i sense saber gaire què dir-li. Ens va venir a trobar i ens va fer una abraçada a cadascú. Hem d'admetre que no vam saber gaire com respondre davant d'una abraçada tan forta només d'entrada, però és que la Montserrat és així. Estava molt contenta de que estiguéssim allà, i nosaltres de ser-hi. Desprenia una vitalitat i unes ganes de viure que molts de nosaltres vam envejar i anhelar.
Un cop trobats vam disposar-nos a anar a casa seva. Li vam dir que anàvem amb cotxe i que faríem viatges perquè junts no hi cabíem. S'hi va negar amb rotunditat, va dir que podíem aprofitar el viatge si ens apretàvem. Ho va dir tan convençuda que cap de nosaltres va gosar contradir-la. Una de les noies del grup li va cedir el lloc de copilot però no li va acceptar, dient-li que volia pujar darrera que no volia molestar. Vam anar pujant al cotxe, cadascú allà on havia pujat a la vinguda. I és clar, no hi havia lloc per la Montserrat. Ens va dir que no patíssim que ja s'hi posava, així que en un tres i no res va fer un salt i es va posar a la falda del noi d'Igualada. Aquest es va quedar molt sobtat, no sabia gaire que dir i la seva cara no podia estar més vermella.
El trajecte fins a casa seva, l'ermita de Sant Joan del Codolar, es va fer curt. No ens parava de fer preguntes sobre a què ens dedicàvem i què fèiem. En arribar ens va ensenyar on vivia, una sala amb una taula i un Camping Gas i una petita habitació amb un matalàs a terra. Ens vam mirar estranyats buscant on era l'espai per posar-nos, fins que ens va dir que dormiríem tots a terra els uns al costat dels altres! De nou vèiem que no era una descoberta qualsevol.
Vam passar la nit jugant a jocs que portàvem preparats, fent-li preguntes a la Montserrat sobre per què havia deixat de ser una monja de les rodalies de Barcelona per viure sola al mig de la muntanya. Ens va confessar que el seu dia a dia no li permetia estar per allò que considerava realment important. Creia que el servei que ella havia de fer era estar sola a la muntanya i ajudar a qui l'anés a buscar. Així mateix ens ensenyà com es guanyava la vida, fent espelmes i punts de llibre amb flors premsades que troba per la muntanya. Se'ns va fer tard ràpidament i ens vam anar al llit.
A les 8h del matí ens vam llevar, la Montserrat ja estava desperta. Ens va dir que es llevava cada dia aviat per poder fer laudes a primera hora. A més ja ens havia preparat l'esmorzar. Ens vam fer les motxilles i vam baixar a esmorzar, mentre aprofitàvem per fer-li més preguntes sobre la seva vida que ens havien sortit durant la nit. No ens deixava de sorprendre que algú volgués deixar-ho tot per viure austerament al servei de les persones. Se'ns va fer tard i vam haver de marxar. No sense la promesa de tornar amb més persones que poguessin gaudir del testimoni d'aquesta persona tan espectacular.
A principis del curs següent vam haver d'organitzar des del cau una sortida de caps, i com no, vam anar a conèixer a la Montserrat. Tots els caps en vam quedar enamorats. Això sí, li vam regalar la samarreta del 25è aniversari i un fulard de recordatori. Des de llavors són vàries les branques que han anat a fer la descoberta d'aquesta persona tan impressionant, que sorprèn a petits i grans per l'energia, l'alegria i les ganes de viure que emana.
Ahir el Diari de Tarragona en va fer un article que us adjuntem tot seguit. Estem contents de que el testimoni d'una persona donada als altres pugui ser explicada com a exemple a tothom. Des d'aquí, Montserrat, moltes gràcies!
Salvador Grané
Cap de l'agrupament
Cliqueu sobre la imatge per ampliar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada