Com cada any els caps més nous estem realitzant Foca 1, la primera formació de caps organitzada des de demarcació, en la qual aprofundim en el funcionament, la metodologia escolta, el seu mètode educatiu per projectes i alhora tenim la oportunitat de conèixer caps d’altres agrupaments i així compartir vivències i coneixements mentre creixem com a persones i aprenem a ser crítics i constructius.
Un dels punts claus d’aquesta formació és poder realitzar un projecte tots junts, seguint totes les fases adients, tal i com ho faríem amb els nens i les nenes.
Així que primer de tot havíem de decidir quins objectius volíem perseguir amb el projecte i finalment quin seria aquest projecte.
Enguany Foca està dividida en dos torns, ja que som molts els caps que hi participem i el que llegiran seguidament és un breu resum de l’experiència del Torn Negre en el seu projecte de servei a la societat:
Després d’un debat intens que es va allargar i va finalitzar més tard del previst els focaires del Torn Negre vam decidir el projecte, el que volíem que fos el nostre projecte de Foca 1. Havíem decidit fer un servei a la societat, però quin? Després de mil idees, la que va anar agafant força fou la de dur a terme un seguit d’activitats en un centre de discapacitats, seguint les indicacions i correccions dels professionals en el tema.
El projecte s’anomenaria: “Ells i elles juguen, Tu aprens”.
Van sorgir molts dubtes sobre si seria possible realitzar-lo, si gaudiríem fent-lo i finalment vam arribar a la conclusió que el cau era el lloc, l’espai per a volar, per a somiar, per anar a la lluna, per a fer realitat el que volguéssim, i per això ens havíem de llançar a la piscina cap al que pogués ser. Va ser al pont de Desembre (segon cap de setmana de la formació i el més llarg) quan vàrem consensuar el nostre projecte i ens vàrem dividir en petits grups de treball, anomenats comissions, i durant els següents mesos aquestes comissions van anar fent les seves feines; la d’entitat va trobar el centre i va fer de pont de contacte entre aquest i les altres comissions, els racons van preparar les seves activitats i les van anar modificant segons les indicacions, la de l’eix va pensar el tema i com funcionaria al llarg de les activitat i els d’organització van fer de punt de contacte entre totes les comissions.
Per fi arribà el dia, el 19 de febrer, mentre tota la demarcació posava ull al Lip dub que es realitzaria a la part alta de Tarragona (projecte de Foca 1 del Torn Blanc)els focaires del Gent de Mar, del Xaloc, del Fent Camí, del Gelsto, del Ixent, del Ben enllà, l’Estornell, Misericòrdia, Alverna, Mare de Déu de la Mercè, Bisbe Borràs i els formador, tots i totes del Torn Negres, nerviosos, ens vam dirigir al centre La Marinada. Crèiem que sabíem amb el que ens trobaríem, ens havien informat que els residents d’aquell centre eren persones amb una edat mental d’entre 2 i 3 anys i amb algun altre trastorn. I jo personalment no esperava rebre gaire resposta d’ells i elles.
Quatre últims tocs d’organització i a jugar. Ho vam iniciar tot amb un eix d’animació, com ja estem acostumats a fer al cau, per a motivar, per a embolcallar d’il·lusió qualsevol fet, començava la que vam anomenar Festa Foca.
Ells i elles van començar a entrar dirigits per les seves cuidadores. En un primer moment vam quedar tots garratibats sense saber què dir, què fer, com reaccionar, allò ens trasbalsava a tots i a totes. Però al cap d’una estona curta ja ens vam activar, l’eix començà, unes persones havien vingut del passat per un error!!! Els nois i noies havien d’ajuntar les peces de la màquina per a poder-la arreglar. Començà el joc. Es van dividir en 4 grups, que havien de passar pels 4 racons que havíem preparat. El taller record, on havien d’estampar les seves mans amb pintura en un mural. Dos racons de danses, quin fart de cantar i ballar! I el racó dels jocs, on un dau t’indicava quin joc realitzaries, amb el màgic “paracaigudes” i el telèfon, on s’havien de passar una paraula, però per les seves respectives discapacitats això era impossible, enlloc de passar-se paraules, es van començar a passar petons.
Ens vam anar relaxant i vam començar a veure a l’Antonio, al Josep, al Joan, a la Mercè, a les persones que són cada un d’ells. Al principi l’impacte només et deixa veure les seves discapacitats i t’envaeix una mena de por, però a poc a poc vam agafar “carinyu” a aquelles persones.
Cada grup ja tenia una peça i calia ajuntar-les per a arreglar la màquina del temps i fer tornar els personatges que s’havien perdut en el nostre present. Així, una persona de cada grup va sortir amb la peça i amb un gran rebombori i aplaudiments la màquina es va arreglar i els personatges van tornar al passat. Per a acabar, vam fer un bon berenar plegats.
Un cop acabat el berenar ells van començar a marxar i ens vam quedar tots els focaires a la sala, una mica cadascú al seu aire, felicitant-nos per com havia sortit, compartint l’experiència i per a desfermar tots aquells sentiments vam fer unes danses junts, havíem rebut molta més resposta de la que esperàvem, espectacular.
Com a experiència personal diré, que no canviaria aquest projecte per cap altre, que em va impactar molt i m’enduc el somriure i els aplaudiments d’aquelles persones, aplaudiments no només cap el que veien si no per tot, cada cosa que fèiem, que feien, es mereixia un bon aplaudiment.
Potser no entenien ben bé què passava allà, però van notar que era una festa, un dia diferent i amb persones diferents. Una de les noies que havia participat en la festa foca, la més espavilada de totes, li va dir a la directora del centre: “Estos chicos que vuelvan”. Així doncs vam poder posar el nostre granet de sorra per a fer la vida d’aquestes persones una mica més feliç, perquè al cap i a la fi el que volem tots i totes és ser feliços, dins del que tenim i tots tenim les nostres discapacitats i les nostres capacitats, major o menors.
I per acabar agrair un altre cop al centre La Marinada per permetre’ns viure aquesta gran experiència.
